Tots els que treballem en el món acadèmic coneixem els continus mecanismes d’avaluació als quals són sotmeses les persones que es dediquen a la recerca i, per extensió, les seves institucions. Arreu del món s’accepten com a estàndards tot un conjunt d’indicadors per fer aquestes avaluacions i mesurar la qualitat de la recerca científica, i això permet comparar persones, institucions i territoris amb un raonable grau de certesa.
Seguint aquests indicadors, hom pot mantenir còmodament dues afirmacions: d’una banda, que la recerca catalana ha millorat ostensiblement en les darreres dècades; i, de l’altra, que aquesta millora ha estat superior a la d’altres territoris del seu entorn, fet que ha situat Catalunya com un territori capdavanter al sud d’Europa. Sense voluntat d’avorrir el lector, només una constatació numèrica: mentre que Catalunya representa aproximadament l’1,2% de la població del que es coneix com a Espai Europeu de Recerca (ERA), la seva aportació en tots els indicadors de productivitat científica de l’ERA supera el 2%.
Seguir llegint aquí.